Benvolgut - Manel

Benvolgut, permet-me suposar

Que malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial

Més o menys, així com jo, estàs assabentat

De la meva existència, de les coses que faig

Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi

No és que siguis cada tarda el meu tema preferit

Vostres són les promeses que ningú ja complirà

Vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar

Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur

I alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny

Benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant

I en aquella foto antiga oblidada en un calaix

Heu parat una furgoneta aprofitant

La vista privilegiada d’una ciutat

Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!

I sentiu l’eternitat al vostre davant!

I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo

Estem esperant

I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer

I m’ho imagino —o ho intento— i t’asseguro que comprenc

Que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon

Quan un amic amb bona fe pronuncia el vostre nom

Però vull pensar que tot va bé, i que no enyores aquells temps

Que fins i tot al recordar no saps per què però estàs content

I vas veient coses pel món que t’estan agradant tant

I agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat

Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors

En cada intuïció fugaç d’una vida millor

Amagat en «som molt joves per tenir res massa clar»

Amagat en «no sé què és, però, nena, no puc respirar»

Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal

El meu amor, la meva sort, les meves mans

O el meu dit resseguint-li la columna vertebral!

Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!

Ai, aquests dits, no són senzills, de gent com jo

Que estava esperant

Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat

Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant

No haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig

Que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!

Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec

Faré d’home seriós, esperaré darrere dret

Mentre tu li fas brometa, «veig que ara els busques alts»

Mentre tu et reivindiques com molt més elegant

Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell

I, pas a pas, ja estaràs tan lluny

Com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul

Arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut

Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat

Si entre els matolls, sortim tu i jo dient

«Ei, aquí els senyors, estem esperant

Xicots, aneu fent lloc

Que estem esperant»