Respon-me - Lluís Llach

Amic que tants de cops em parles,

aquí assegut,

ulls abatuts,

mai no has sabut

dir-me allò just

del nostre absurd.

I avui que tinc el cos ple d'ànsia,

la meva sang,

les meves mans,

els meus afanys,

aquest pocs anys

m’estan cridant.

Qui va vèncer?

Qui dels ferros forjats per les bombes

va fer un poble nou?

Qui va vèncer?

Qui damunt de tants cossos aixafats

va aixecar aquella casa per a tothom?

Qui va vèncer?

Qui del llit s’aixeca amb el dret d’anar

pel carrer sense sentir por?

Pots dir-m'ho tu?

Pots dir-m'ho tu?

Saps que ningú.

Tots hem perdut,

tots som vençuts.

I amic, renegaràs amb força

d’aquesta nit,

de qui som fills,

d’aquest destí,

del nostre ahir

que ens ha traït.

Però, amic, més que buscar respostes,

cal adreçar

el foc, la llar,

hem de guanyar

tots aquests anys

que estan cridant:

Qui va vèncer…